TLAXCALA تلاكسكالا Τλαξκάλα Тлакскала la red internacional de traductores por la diversidad lingüística le réseau international des traducteurs pour la diversité linguistique the international network of translators for linguistic diversity الشبكة العالمية للمترجمين من اجل التنويع اللغوي das internationale Übersetzernetzwerk für sprachliche Vielfalt a rede internacional de tradutores pela diversidade linguística la rete internazionale di traduttori per la diversità linguistica la xarxa internacional dels traductors per a la diversitat lingüística översättarnas internationella nätverk för språklig mångfald شبکه بین المللی مترجمین خواهان حفظ تنوع گویش το διεθνής δίκτυο των μεταφραστών για τη γλωσσική ποικιλία международная сеть переводчиков языкового разнообразия Aẓeḍḍa n yemsuqqlen i lmend n uṭṭuqqet n yilsawen dilsel çeşitlilik için uluslararası çevirmen ağı

 18/12/2018 Tlaxcala, the international network of translators for linguistic diversity Tlaxcala's Manifesto  
English  
 CULTURE & COMMUNICATION 
CULTURE & COMMUNICATION / Elaine Brown: “El moviment feminista als Estats Units està dominat per ideals burgesos blancs”
Date of publication at Tlaxcala: 23/07/2018
Translations available: Español 

Elaine Brown: “El moviment feminista als Estats Units està dominat per ideals burgesos blancs”

Maria Colera Intxausti

 

'Des de la fundació del EUA, els negres han estat exclosos de la categoria d'éssers humans, i aquesta ha estat la ideologia dominant des de llavors'

Hem entrevistat Elaine Brown a Literal – Fira d’Idees i Llibres Radicals. Brown va presidir el Partit de les Panteres Negres entre 1974 i 1977. És autora de l’autobiografia A Taste of Power: A Black Woman’s Story [Una cata de poder. Historia de una mujer negra, Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2015] i actualment es dedica a la lluita contra el complex penitenciari industrial dels EUA.

Dius que «el nostre objectiu era assolir l’alliberament dels negres, no la igualtat davant la llei, la qual suposava acceptar el sistema tal qual era». Com valores, en aquest sentit, el moviment Black Lives Matters?

Bé, en primer lloc preguntaria què és això?, és un moviment? No em sona que sigui un moviment. Vaig fent aquesta pregunta a tot arreu i aquesta gent s’emprenya molt amb mi, però a mi se me’n fot ja que no estan fent res. No puc entendre com se’ls pot dir moviment. Què ens fa pensar que aquest hashtag hagi evolucionat fins a esdevenir un moviment? Però és que tot i que es pogués qualificar com a iniciativa organitzada, què fan? Quin és el seu objectiu? La majoria de la gent de BLM va donar suport a Hillary Clinton. Com pots ser negre i donar suport a Hillary Clinton?

Van començar com una iniciativa per denunciar la brutalitat policial, i no era més que això. Després van evolucionar amb lemes com «Mans enlaire, no disparis». Quin pensament més revolucionari, eh!? Veig que no diuen res sobre qüestions relacionades amb canvis fonamentals, ni que tinguin una agenda ni que facin cap acció en aquest sentit.

En la mateixa línia, què penses sobre el feminisme liberal?

El moviment feminista als Estats Units està dominat per ideals burgesos blancs. Et parlen de drets

reproductius, però sense recordar que l’honorable Margaret Sanger, qui ens va donar la planificació familiar, era realment una eugenicista, partidària d’eliminar certes poblacions, i que les primers clíniques d’interrupció de l’embaràs les van obrir precisament a Harlem.

D’altra banda, quan parlen de trencar el sostre de vidre, el que volen dir realment és que volen participar en l’àmbit empresarial i que volen igualtat per oprimir en igualtat de condicions, entre altres a altres dones.

Igualment, en aquest moviment no hi trobaràs pràcticament cap dona negra o llatina. A la pràctica, es tracta d’un moviment de dones blanques, i així ha estat en la primera onada, en la segona i en la tercera.

En qualsevol cas, no creus que sí que existeixen uns drets pels quals hem de lluitar les dones treballadores?

Clar, això no vol dir que no consideri que sí que hi ha determinades qüestions que afecten de manera específica les dones pobres i les dones negres i llatines, i que no cregui que aquestes qüestions s’han d’abordar com a problemes de les dones. Les dones negres són el col·lectiu més pobre del món i a l’Àfrica subsahariana, per exemple, les dones negres són encara més pobres que els homes. Però ningú no parla d’aquestes dones, de la mateixa manera que als EUA ningú no parla de les dones pobres que es dediquen a cuidar els seus fills.

Així doncs, veiem com moltes feministes el que fan és imposar el seu estil de vida i els seus valors burgesos, ja que consideren que són els correctes i que elles han de definir què és el que volem i necessitem. Això es reflecteix clarament en la Reforma de l’Assistència Social aprovada per Bill Clinton, la qual bàsicament criminalitzava les dones pobres. La gent hi va votar a favor perquè pensaven que només afectaria les dones negres. Però resulta que la majoria de les persones que viuen de l’assistència social són dones blanques, a causa del seu major pes demogràfic.

Amb aquesta reforma, Clinton va imposar una agenda neoliberal a un nivell que George Bush no podria haver fet i va considerar que un dels problemes que tenia la comunitat negra era el gran nombre de mares solteres. Van individualitzar el problema, tot amagant el component racista, masclista, etc., i van decidir deixar sense ajudes socials tot de dones, sense que cap organització feminista s’hi oposés. La conseqüència d’aquesta criminalització de les dones ha estat empènyer-les a fer coses desesperades per poder ocupar-se dels seus fills, així com accentuar encara més la seva pobresa i la dels seus fills. I on són les feministes davant d’això? Doncs la majoria de les seves organitzacions estan centrades en qüestions LGBTQ, la qual cosa em sembla perfecte, perquè a totes ens preocupa que qualsevol grup sigui oprimit. El problema és que amb elles això es converteix en una qüestió d’estil de vida.

Crec que allò fonamental és que tornem a les qüestions essencials que ens preocupen a les dones. Ens preocupa la igualtat amb els homes? Doncs, jo no vull ser igual a un home que és un general que es dedica a matar gent a l’Afganistan, per exemple. Però sí que em preocupa que la meva capacitat de viure es vegi afectada pel fet de ser una dona. Em preocupa no tenir diners o no poder cuidar els meus fills, pel fet de ser dona. Les dones negres guanyen menys que les dones blanques, i aquestes menys que els homes. Això és clau, i no en parlem, com tampoc parlem de les dones sense llar, de les dones que són a la presó… Aquestes feministes es limiten a parlar de drets reproductius i de trencar el sostre de vidre…

Què opines de la iniciativa #MeToo?

El moviment #MeToo s’ha transformat en una mena d’aventura, en un esdeveniment de Hollywood en el qual hi veus actrius protestant perquè no els van pagar el mateix que a altres homes, de manera que enlloc de rebre dos milions de dòlars, només en van rebre un. I, mentrestant, no han dit ni mitja paraula sobre les dones normals i corrents del carrer que lluiten cada dia per tirar endavant. Això és el que està dominant el discurs fins i tot al voltant de la violació. I és que si Harvey Weinstein ha tingut tanta repercussió és perquè totes les dones que va violar eren blanques. El mateix passa amb Bill Cosby i amb O.J. Simpson. Aquest últim, si en comptes d’una dona blanca n’hagués matat una de negra, mai no hauria estat imputat. Està clar que la vida de les dones blanques és molt més important que la de les dones negres.

En qualsevol cas, he de dir que sí que sóc feminista. Com no ho hauria de ser, si sóc una dona?! Estic oprimida com a dona, com a negra i com a pobra. És cert que tinc les meves necessitats bàsiques satisfetes i una vida digna, però no tinc control sobre les coses que afecten la meva vida com a dona, com a negra i com a ésser humà.

I quina era la postura del Partit de les Panteres negres pel que fa al feminisme?

El Partit va adoptar una posició molt clara en relació amb el moviment d’alliberament de les dones: va considera aquella lluita com a pròpia, com també ho era la lluita per l’alliberament gai, i ho va fer no només en termes retòrics, sinó que hi vam actuar en conseqüència. Nosaltres enteníem l’alliberament de les dones com la conquesta de la llibertat per definir el seu destí sense que aquest estigués definit en funció de la dependència econòmica cap als homes. Les feministes blanques solien dir que una dona sense un home és com un peix sense una bicicleta, però el veritable problema és que si no tens un home o no tens diners, no et pots valdre per tu mateixa. En tot cas, la majoria de dones que conec tenen prou diners per sobreviure i no necessiten cap marit per tenir un lloc on viure i poden cuidar-se de si mateixes, de manera que no toleraran cap abús per part d’un home. És així que sé que aquesta qüestió social és realment una qüestió econòmica.

Has dit que els negres només es poden alliberar a través d’un canvi radical del sistema. Ara que sembla haver-hi una reacció generalitzada contra els drets de les persones negres i llatines, de les dones, dels migrants, etc., quin hauria de ser el camí a seguir? I quina és la probabilitat que les coses canviïn?

Bé, hem de partir de la constatació que vivim en un sistema d’explotació econòmica. Igualment, quan parlem d’immigració als Estats Units cal començar pel principi, i és que els EUA van ser fundats a partir de la colonització anglesa de Virgínia que va tenir lloc mitjançant l’aniquilació de les trenta tribus índies que hi vivien. Un cop conquerit el territori van començar a conrear tabac i cotó, per vendre’l a la metròpoli, però per això necessitaven ma d’obra. Com que no podien esclavitzar els nadius perquè preferien deixar-se morir que sotmetre’s i, a més, en estar al seu propi territori es podien organitzar i rebel·lar-se, van decidir capturar africans, ficar-los en vaixells i enviar-los, per milions, als EUA. Això es va fer durant 250 anys. I és que, com bé va dir Marx, sense el cotó, i sense els esclaus que el conreaven, la revolució industrial no hagués estat possible.

El mateix sistema segueix vigent i si algú es pensa que es pot assolir la reforma de la política migratòria o de la política penitenciària mentre aquest sistema segueix intacte és que realment no vol fer res al respecte. Només vol xerrar, però no va de debò. Intento convèncer d’això els joves amb qui treballo cada dia, i els animo a ressuscitar el Partit de les Panteres Negres, els dic que ja els diré què han de fer. Ho han fet? No. Perquè tenen por, perquè són mandrosos i volen viure còmodes. Volen una petita beca per anar a la universitat, tenir el seu cotxet, poder pagar la seva factura de telèfon, sortir a sopar sempre que vulguin…

Com deia Marx hem de ser despietadament crítics i analitzar quines són les condicions reals en les quals vivim i treballar a partir d’aquestes i no segons com ens agradaria que fossin. Això no vol dir, però, que no tingui esperança eterna, perquè crec que la gent sempre acaba triant la vida per sobre de la mort, si més no perquè es veuen afectats per aquesta tria, no, necessàriament, perquè siguin éssers morals. La gent té un interès personal a seguir viva. I encara que no en siguin conscients, la seva vida depèn de la meva, i viceversa. En qualsevol cas, les que som marxistes leninistes sabem que si mantens la gent oprimida, acabaran venint i tallant-te la gola, així que el que més els convé és assegurar-se que tothom tingui aliments i habitatge, i atenció mèdica i educació, i la resta de coses que necessitem, i després construir una societat interconnectada i solidària.

Això és en el que tinc esperança. Que la gent s’adonarà que som dependents, interdependents, i part del mateix planeta, i que haurem de trobar maneres perquè tots visquem una vida digna, perquè, en cas contrari, la vida de totes estarà en perill. I no dic que això ocorri durant la meva vida, però que sí que ocorrerà, ja que no ens queda una altra.

A diferència d’altres moviments polítics, les Panteres Negres li van donar molta importància al lumpen proletariat, d’on provenia gran part de la militància, el qual consideràveu que «era el sector més motivat als EUA per a liderar la revolució». El partit va decidir formar i polititzar aquestes persones. Com vau fer per a «transformar la ràbia del gueto en acció revolucionària»?

Durant els darrers vint anys he estat treballant amb gent que és a la presó o que ha sortit de la presó. Al meu entendre, representen el mateix grup de gent que tenia el major potencial per convertir-se en l’avantguarda revolucionària. No dic que les masses no s’hagin d’implicar en algun moment, però tota la resta de la gent està connectada al sistema: tenen una feina, o en volen una. Aquests altres, en canvi, no volen una feina, i ho sabem perquè s’han dedicat a vendre drogues, o a furtar coses, etc. i no tenen lligams amb el sistema. No els agrada el sistema, no els agrada la policia, han pres riscos en la seva vida, i tenen un major potencial que una persona acomodada que va a treballar cada dia i que, en sortir de la feina, torna a casa, mira la televisió i es va de vacances a Disneylàndia.

D’altra banda, crec que Marx es va equivocar en considerar el lumpen proletariat com l’escòria de la Terra, perquè ell valorava la classe obrera i qui tenia valor eren les persones que treballaven. Bé, qui ven drogues a una cantonada divuit-hores al dia també treballa, però aquesta és una altra història. El que vull dir és que no va considerar que els esclaus fossin una classe única als EUA composta només per persones negres. Era una classe obrera, a la qual no se li pagava un salari. I aquesta situació continua avui dia. La majoria dels negres, tot i tenir una feina, han de fer altres coses per completar el seu sou, ja que no guanyen suficient ni per formar part del gruix del proletariat. I una altra qüestió summament important és que als negres ens van deixar fora dels sindicats. La història dels sindicats industrials dels Estats Units és vergonyosa en aquest sentit.

Llavors, segueixo pensant el mateix, perquè els fets no han canviat. Els negres seguim sent pobres, seguim fora del sistema, no tenim feines de debò, no tenim gens de diners, no tenim relació amb el sistema. I en la part baixa de tot això es troben les persones que han estat empresonades.

Els EUA són el país amb la població penitenciària més nombrosa del món, amb 2.120.000 presoners. Com s’ha arribat a aquesta situació?

El creixement tant en el nombre de persones empresonades com en la durada és un fenomen relativament nou, i és conseqüència d’una llei aprovada per Bill Clinton el 1994 per perseguir els reincidents.

Entre 1994 i 2004 el nombre de presos als Estats Units es va duplicar, i gairebé la meitat de tots els presos són negres, tot i que només representen el 13 % de la població total. Però no és que hi hagi una política adreçada directament a ficar els negres a la presó. No és això. El que passa és que hi ha una mena de funcionament automàtic vigent des de 1865, quan es van crear els departaments de xèrifs amb la funció de caçar esclaus fugitius. Veiem, doncs, que la qüestió dels negres està present des de l’inici als EUA.

Thomas Jefferson, un dels Pares Fundadors i un dels autors de la Declaració d’Independència, va articular perfectament aquesta mentalitat en un llibre seu, titulat Notes on the state of Virginia. En aquest llibre explica que el motiu pel qual no ha inclòs els negres en el seu projecte d’emancipació basat en la idea que «tots els homes són creats iguals», és perquè, segons indica, els negres són éssers inferiorment dotats als blancs, tant mentalment com físicament, tenen un color desagradable i fan mala olor, a més de ser mandrosos, etc. Segons Jefferson, els negres ni tan sols arriben a la categoria d’éssers humans, per la qual cosa està legitimat esclavitzar-los. Aquesta ha estat la ideologia dominant als EUA des de 1710.

Ens pots explicar com opera el complex industrial penitenciari?

Els presos produeixen moltes coses, però el valor dels presos no rau tant en això, sinó en tots els diners que tant ells com els estats gasten. A presó tenen de tot: trucades telefòniques, videotrucades, menjar, roba… S’hi pot comprar de tot, però molt més car que al carrer. D’altra banda, l’estat de Califòrnia, per exemple, gasta 70.000 dòlars a l’any per cada pres.

També hi ha el treball gratuït que els presos fan, fabricant mobles, arreglant jardins, netejant autopistes…. I tot això ho fan gratis, o pràcticament gratis. El complex industrial penitenciari és com el complex industrial militar, però amb presos. Molta gent es pensa que aquest concepte té a veure amb les presons privades, però no és així. La majoria de presons són públiques, propietat de l’Estat, i hi ha molta gent que hi treballa. Només a Califòrnia hi ha més de cent mil funcionaris de presos, amb els seus sindicats, que lluiten per assegurar que els seus afiliats no es quedin sense feina. I quina és la principal mercaderia que tenen? Els presos. No volen que es deixin d’omplir les presons. Tothom està guanyant diners a costa dels presos, que eren pobres quan hi van entrar i ho seran quan en surtin.

Que han fet coses terribles? Absolutament. Alguns d’ells. No tots. Jo ni tan sols faig servir els termes innocent o culpable. Perquè la majoria dels presos hi són per delictes econòmics, com ara atracar una botiga. I per què ho fan? Doncs, perquè tenim grans disparitats econòmiques al nostre país. Veiem, per tant, que tot està tan interconnectat que gairebé no es pot separar. I els negres són la millor carn de canó per ficar a la presó. Qui dirà res sobre ells? Ningú. No tenim diners ni per sufragar demandes legals. I a tot això també se li afegeix el racisme.

Elaine Brown dirigí el Black Panther Party de 1974 a 1977

 

El 2014 vas fundar Oakland and the World Enterprises, una iniciativa per crear empreses gestionades per ex-presos. En què consisteix aquest projecte?

Un dels aspectes de la nostra contínua opressió com a negres als Estats Units és que quan algú surt de la presó no pot aconseguir feina, ja que és necessari presentar un formulari d’antecedents penals, que els ocupadors utilitzen per negar-se a contractar ex-presos. I, realment, es queden sense alternatives. A Califòrnia, per exemple, en sortir de presó et donen 200 dòlars per començar la teva vida de nou. I si no tens ningú que t’ajudi, que t’’ofereixi un lloc on viure, amb 200 dòlars no fas res, i vas a haver de prostituir-te, de vendre drogues i de fer alguna cosa il·legal, que probablement et porti de nou a presó. Davant d’aquesta situació, juntament amb un càrrec electe negre vam decidir fer alguna cosa per a reduir la reincidència, i vam pensar que l’única forma d’aconseguir-ho era que aquestes persones tinguessin els seus propis ingressos. Així doncs, vam comprar un terreny a Oakland, vam crear una associació sense ànim de lucre anomenada Oakland and the World Enterprises, i ara hi volem engegar empreses amb finalitats de lucre i de propietat cooperativa per als ex-presos i altres poblacions vulnerables i marginades. En altres paraules, negres pobres.

Vam posar en marxa la iniciativa i ara tenim un hort urbà i vam crear un banc d’aliments, al qual la gent venia a les 4:00 del matí a fer cua, ja que estem en una comunitat extremadament pobra. Ara volem construir habitatge assequible, però segons els nostres criteris, és a dir, que l’asequibilidad es defineixi en funció de les possibilitats de cada persona, i no de la mitjana de la zona o de criteris semblants. I també tenim alguns pisos reservats a persones que no tenen gens de diners.

La idea és que aquesta iniciativa s’estengui a altres ciutats, a Detroit, a Filadèlfia…, de manera que a ningú se li negui l’accés a l’habitatge o a l’ocupació pel fet d’haver estat empresonat. El model que fem servir és el d’una cooperativa de treball associat, però com que a alguns això els sona massa comunista i es posen nerviosos, els dic que és tracta d’empreses la propietat de les quals és cooperativa. És el mateix. Els treballadors són els amos, els amos són els treballadors, però se’n beneficien de manera col·lectiva, i és que vam dir que els beneficis no tenien res de dolent per se, el que està malament és l’explotació.





Courtesy of L'Accent
Source: http://laccent.cat/elaine-brown/
Publication date of original article: 18/06/2018
URL of this page : http://www.tlaxcala-int.org/article.asp?reference=23857

 

Tags: Elain BrownPartit de les Panteres Negres EUAFeminismeRacismeComplex industrial penitenciariBlack Lives Matters#MeToo
 

 
Print this page
Print this page
Send this page
Send this page


 All Tlaxcala pages are protected under Copyleft.