TLAXCALA تلاكسكالا Τλαξκάλα Тлакскала la red internacional de traductores por la diversidad lingüística le réseau international des traducteurs pour la diversité linguistique the international network of translators for linguistic diversity الشبكة العالمية للمترجمين من اجل التنويع اللغوي das internationale Übersetzernetzwerk für sprachliche Vielfalt a rede internacional de tradutores pela diversidade linguística la rete internazionale di traduttori per la diversità linguistica la xarxa internacional dels traductors per a la diversitat lingüística översättarnas internationella nätverk för språklig mångfald شبکه بین المللی مترجمین خواهان حفظ تنوع گویش το διεθνής δίκτυο των μεταφραστών για τη γλωσσική ποικιλία международная сеть переводчиков языкового разнообразия Aẓeḍḍa n yemsuqqlen i lmend n uṭṭuqqet n yilsawen dilsel çeşitlilik için uluslararası çevirmen ağı la internacia reto de tradukistoj por la lingva diverso

 26/05/2017 Tlaxcala, the international network of translators for linguistic diversity Tlaxcala's Manifesto  
English  
 EDITORIALS & OP-EDS 
EDITORIALS & OP-EDS / Barcelona: El carrer fet refugi
Date of publication at Tlaxcala: 19/02/2017
Translations available: Français 

Barcelona: El carrer fet refugi

David Fernàndez

 

“El més revolucionari que podem fer és entestar-nos a crear noves relacions socials als nostres territoris”

Raúl Zibechi

Hi ha una imatge irrepetible i del tot inesborrable del febrer del 2003. No eren ni les quatre de la tarda i la riuada humana, baixant cap al centre des de totes les perifèries, ja s’intuïa per tot Barcelona. A cada cruïlla de l’estreta Vila de Gràcia, furetejaves a banda i banda i, en paral·lel, una marea anònima desbordava cada carrer. La imatge es perdia pels confins de la vista: fileres i fileres de persones cap a la manifestació en un silenci eixordador. Aquell dia la ciutat es va paralitzar per provar d’aturar una guerra que no es va poder aturar i de la qual encara avui paguem les conseqüències. I en queda algun ressò: “Ningú no pot permetre que la seva política de seguretat nacional depengui de la molta o poca gent que surt al carrer a Barcelona”. Ho va escopir Bush mentre arruïnava i arrasava un país sencer. Però enmig d’aquell horror planificat, el carrer va esdevenir arreu el pol més civilitzat i civilitzatori del moment. L’únic refugi habitable que vam saber construir.

Hi ha també una moment inexpugnable del març del 2004. Milers de persones autoconvocades tota la nit davant la seu del Partit Popular arran dels terribles atemptats de l’11-M a Madrid, concentrats contra cada falsedat de la terrible guerra de les mentides feta dolor. Dempeus -“passa-ho” era la consigna- contra el temps de tanta infàmia. Hi ha també una revetlla precursora i alternativa del Sant Joan del 2006, quan una seixantena d’activistes dels moviments socials, anticipats i previsors, provaven de desmuntar simbòlicament el CIE de la Zona Franca, quan encara no havia obert i estava a punt de ser inaugurat. Sempre hi ha qui les veu venir de lluny, com sempre hi ha qui mira lacònicament cap a una altra banda, en el gest inhòspit que defineix la indiferència.

http://tlaxcala-int.org/upload/gal_15407.jpg

En les lluites compartides que hem sigut i on hem crescut, el carrer ha sigut sempre el punt de retrobada i el punt d’inflexió d’unes mobilitzacions que ja ens defineixen i on ens hem construït com a país: l’espai públic fet ètica de la resistència i àgora de la decència comuna. Breu retrospectiva de dies viscuts a contratemps per constatar que, en els darrers mesos i les darreres setmanes, s’ha covat -de nou, des de baix i des dels marges- una resposta similar, de base civil i social, que solidàriament trenca la inèrcia del silenci, capgira la lògica de la indiferència i ens interpel·la, entre tanta mort evitable, a no morir-nos també de vergonya. La pròpia i l’aliena.

Aquest dissabte al capvespre, milers i milers de persones han desbordat els carrers des de l’exigència ètica i política de bastir respostes -no només reaccions- davant la inhumanitat del moment i l’evidència que la Mediterrània ja és una tèrbola fossa comuna que parla, alhora, de la nostra indolència i del seu patiment. Però traient el millor -és a dir, el més humà- de nosaltres mateixos, milers de veus han reclamat la imprescriptibilitat universal del dret d’asil i la voluntat compartida d’acollir. Ara, avui, aquí. A cavall de la crítica demolidora davant el búnquer de l’Estat i l’autocrítica competent amb nosaltres mateixos, sobra dir que, cinc anys després, sempre farem tard i mai haurem fet prou.

Mobilització pionera enmig d’una UE en fallida i col·lapse, la necessària resposta social esdevé extraordinària perquè neix enmig d’un buit, d’un silenci i d’un desert. Milers de veus esbotzant el discurs oficial europeu, denunciant la gebradora passivitat dels estats i recordant que la política internacional va carregada d’un cinisme criminal hipòcrita. Legitimem dictadures, exportem espolis i consentim saquejos, i quan la desesperació truca a la porta responem amb un arsenal bèl·lic i tecnologia punta militar contra els morts de por i els morts de pena: disparant contra qui fuig de la guerra que consentim, de la dictadura a qui venem armes o de la desigualtat amb la qual ens enriquim. Ahir com avui, la frontera -el mur, la filferrada, el menyspreu- defineix qui la posa, mai qui la pateix. Perquè aquesta crisi parla més de nosaltres que d’ells: no és gens difícil entendre per què fugen. No és gens fàcil comprendre per què no responem. Quan la culpa de la cara mai la té el mirall: la mirada atàvica contra el refugiat -indiferent, superba, insensible- també cal traslladar-la al manter que criminalitzem, a l’aturat a qui culpabilitzem o a l’exclòs que condemnem. Perquè el reclam d’acollir també parla d’una societat esberlada per la desigualtat, de moltes acollides pendents i de massa gestos indiferents.

Però si és cert, com analitza Isaac Joshua, que la crisi global fa tota la pinta d’un declivi degradant a l’estil del final de l’Imperi Romà, caldrà apuntar que els desplaçaments forçats de població i la multiplicació dels refugiats dins i fora de cada país en són l’expressió més diàfana, colpidora i visible. Avís d’esfondrament, Santiago Alba Rico ho expressa lúcidament: “Quan Roma es va ensorrar en quatre segles dos símptomes van anunciar la implosió: els bàrbars a l’exterior, els cristians a l’interior [...]; i si això serà un final a la romana, l’única solució és una aliança civilitzada, basada en el Dret, entre bàrbars i cristians, [...] que no serà possible si no canvien els governs de la UE i el mateix projecte europeu; sembla poc probable; preparem-nos, doncs, per a un declivi civilitzatori llarg, violent i tribal”. Aquesta aliança entre les dues ribes de la Mediterrània, certament encara inexistent, ha posat aquest dissabte un petit granet de sorra, pas endavant gegantí, per descodificar avui que el més bàrbar continua sent la nostra resposta decadent i inhumana. Les nostres platges -prendre el sol mentre hi recalen cadàvers- en són el pitjor testimoni. Sí: sobre la crisi dels refugiats ja s’ha dit, vist i escrit de tot. Ara el que cal és fer, reteixir i reconstruir. Quan no hi ha més lluita pel demà que l’estricte present ni cap altre lloc per canviar el futur que l’avui.

La manifestació, l’enxarxament de tantes sensibilitats diferents els darrers mesos o la lloable implicació dels mitjans públics catalans han trencat l’atonia apàtica, l’anomia indiferent i l’apatia general. Sense cap temps per a melics ni cofoismes: només des l’ètica humanista del compromís, la pràctica social de la transformació i l’exercici civil de les responsabilitats que ens corresponen. Memòria d’un futur anterior, aquest país -el país encara d’Argelers i la maternitat d’Elna, de Neus Català i Agustí Bartra, del Chirles i Francesc Boix, dels que van sucumbir a Auschwitz i Mauthausen- prova d’aturar una altra guerra, convertir en utòpica la distopia i impossibilitar la barbàrie.

Dels trams més adolorits de la nostra història acumulada n’hem après que la vida mateixa és extremadament resistent i resilient: sempre sobreviu. Però el que està en joc avui és cabdal: la possibilitat mateixa d’un projecte polític coral, refugi contra la intempèrie, on la dignitat humana sigui protegida, cuidada i desplegada. Aquest dissabte fèiem això: en el refugi del carrer ens arreceràvem. Perquè acollir ja és acollir-nos i preservar la possibilitat fràgil de sortir-nos-en. Junts, que és quan encara podem. Contra el seu món impossible.





Courtesy of Ara
Source: http://www.ara.cat/opinio/carrer-fet-refugi_0_1745225498.html#rlabs=2%20p$2
Publication date of original article: 19/02/2017
URL of this page : http://www.tlaxcala-int.org/article.asp?reference=19938

 

Tags: #volemacollircasanostracasavostraAcollida refugiatsCatalunyaFortalesa EuropaUEropa
 

 
Print this page
Print this page
Send this page
Send this page


 All Tlaxcala pages are protected under Copyleft.