TLAXCALA تلاكسكالا Τλαξκάλα Тлакскала la red internacional de traductores por la diversidad lingüística le réseau international des traducteurs pour la diversité linguistique the international network of translators for linguistic diversity الشبكة العالمية للمترجمين من اجل التنويع اللغوي das internationale Übersetzernetzwerk für sprachliche Vielfalt a rede internacional de tradutores pela diversidade linguística la rete internazionale di traduttori per la diversità linguistica la xarxa internacional dels traductors per a la diversitat lingüística översättarnas internationella nätverk för språklig mångfald شبکه بین المللی مترجمین خواهان حفظ تنوع گویش το διεθνής δίκτυο των μεταφραστών για τη γλωσσική ποικιλία международная сеть переводчиков языкового разнообразия Aẓeḍḍa n yemsuqqlen i lmend n uṭṭuqqet n yilsawen dilsel çeşitlilik için uluslararası çevirmen ağı la internacia reto de tradukistoj por la lingva diverso

 26/02/2017 Tlaxcala, the international network of translators for linguistic diversity Tlaxcala's Manifesto  
English  
 EUROPE 
EUROPE / Tsipras : ¿Titella sense ganyes o torturador? ¿MacDonald o Mussolini?
Date of publication at Tlaxcala: 15/11/2015
Original: Βουτυρομπεμπές ή βασανιστής; Μακντόναλντ ή Μουσσολινι;
Translations available: Français 

Tsipras : ¿Titella sense ganyes o torturador? ¿MacDonald o Mussolini?

Spyros Marchetos Σπύρος Μαρκέτος

Translated by  Sergi Cutillas

 

Anàlisi de la carrera política d'Alexis Tsipras des de la perspectiva del culte a la personalitat i la trajectòria històrica de diversos líders socialdemòcrates d'Europa

La característica comuna dels règims autoritaris és que alimenten l’humor polític. Com que la gent sap que els que seuen a la cadira no estan disposats a baixar, el ressentiment i la resistència adopten camins subtils, mentre que el poder i els seus instruments persegueixen qualsevol falta de respecte al líder o a la camarilla governant.

A la Grècia memoràndica1, la sàtira reneix ara en les formes que es feien servir en el temps dels coronels. També sovint en noves formes, és a dir, a través de la Internet. Si en el seu moment, els objectius eren Adonis Georgiadis i o el pare Paisios II, ara són Tsipras i els seus cortesans els que estan al focus.

Sovint l’humor no oculta la fúria. Un muntatge fotogràfic que ha causat molt d’impacte mostra Tsipras en un campament d’exiliats torturats a Makronisos, amb les mans esteses cap al cel oscil·lant entre A. Papandreou i Déu Totpoderós. La llegenda l’anomena “bebè de mantega" (figuradament en grec algú que es fa passar per “nu i cru” però que en realitat és un titella sense coratge). Després de la tortura dels anarquistes per part de disset anys per part de la policia grega, hi ha altres llegendes força menys agradables que aquesta.

A la vigília de les eleccions, no paren d’acumular-se les psicoanàlisis del primer ministre. Ençà que Tsipras i la seva cort han dominat Syriza, han cancel·lat qualsevol democràcia dins del partit, convertint-lo en un òrgan electoral la competència principal del qual era servir com a trampolí per a “ser escollits" als ministeris. El culte a la personalitat, derivat d’aquesta opció política, s’establí ràpidament, mai fou amagat i va ser tolerat durant temps per molts dels “dissidents” actuals. Quan, finalment, la cort de Tsipras decidí mutar cap al memoràndum, per sobre del mandat del seu partit, ho féu amb “èxit”. Per descomptat, els moviments ideològics i polítics reflectiren els ambivalents desitjos d’una base social eclèctica, però el gran gir no fou imposat de fora: fou l’elecció de la mateixa direcció de Syriza.

Els precedents d'una política: MacDonald i Laval

El salt des de l’esquerra cap a l’altra banda realitzat per Tsipras no és original. R. MacDonald, responsable del breu govern dels treballadors, el 1924 es va convertir en el primer cap de govern de l’esquerra a Gran Bretanya. D’origen proletari, marxista inicialment, però sempre generós amb els liberals, va enterrar el radicalisme de les masses de la postguerra, tot evitant fer cap reforma. 

Ο Ράμσεϊ ΜακΝτόναλντ

James Ramsay Macdonald, fundador del Labour Party

http://tlaxcala-int.org/upload/gal_11628.jpg

El saqueig als treballadors que va seguir amb el retorn a Gran Bretanya de l’euro de l’època (el patró-or), va portar a la històrica vaga general de 1926. Com a líder del partit laborista, MacDonald es posicionà en contra d’ella i lluità per canalitzar les esperances dels treballadors sorgides de la mobilització massiva cap al parlament. La decepció i desmobilització que va seguir a la traïció i la derrota de la vaga recorden a la penombra que va venir després de l’incompliment del NO per part de Syriza. Decepció i desmobilització eren, en ambdós casos, objectius tàctics dels defensors de la cooperació entre classes, i no un dany col·lateral.

El 1929, el partit laborista va tornar al govern amb un manifest radical però, un cop més, va evitar entrar en conflicte amb el capital. Van carregar els sacrificis de la Gran Depressió sobre els treballadors, que eren els més afectats per ella, l’atur es va multiplicar i el nivell de vida va caure en picat. El 1931, MacDonald es posicionà de nou amb els banquers. Quan el partit es va negar a seguir-lo, se n’escindí i anuncià noves eleccions en les quals va col·laborar amb els partits burgesos. Gràcies al sistema electoral guanyà 550 escons contra els 46 dels Laboristes.

MacDonald va governar durant quatre anys al capdavant del govern d’ “unitat nacional”. Predicant la col·laboració entre classes, va devastar l’esquerra i reforçà l’ascens del feixisme. Per descomptat que va ser abandonat pels seus companys traïts i mai va ser acceptat pels burgesos. Ell es va seguir considerant un home d’esquerres, tot i que el seu anticomunisme i el seu reformisme li donaren un lloc al si de la dreta.


Pierre Laval

Algú semblant a aquest personatge fou el francès Pierre Laval. D’origen burgès, s’enriquí en el període entre guerres a través dels seus talents excepcionals (per a ser respectat) i creà un imperi de mitjans de comunicació privats. En adherir-se a la dreta, es va convertir en ministre de Relacions Exteriors i Primer ministre a la dècada dels 30. Durant la guerra contra l’Alemanya nazi, Laval intentà arrossegar França cap a l’Eix. Després de la rendició, els alemanys el van fer primer ministre del règim de Vichy. Organitzà la milícia feixista i portà a terme extermini de jueus. Després de la derrota de l’Eix, fugí a l’Espanya de Franco que, no obstant això, el va entregar a De Gaulle. Fou jutjat i afusellat el 1945. 

DeMan_Henri_1930_15

Henri De Man

Altres exemples europeus que il·lustren alguns paral·lelismes són els de De Man a Bèlgica i Mussolini a Itàlia. A diferència de MacDonald, Laval i Tsipras, el belga H. De Man era un intel·lectual. De família burgesa, molt jove s’uní al socialisme revolucionari. Abans de la guerra va ser l’encarregat de formar els socialistes belgues, mentre que entre guerres, mantingué vincles efímers amb anarcosindicalistes dels Treballadors Industrials del Món (IWW). Al capdavant del Partit dels Treballadors de Bèlgica i després gairebé primer ministre del país, De Man recolzà la decisió del Rei d’entregar Bèlgica als nazis. Va intentar formar els treballadors en una pseudoesquerra integrada al nou ordre. Un cop acabada la guerra, va ser declarat culpable d’alta traïció però va escapar a Suïssa.


L’esperança de l'esquerra italiana, abans de la I Guerra Mundial, era Benito Mussolini. La seva diferència amb Tsipras és que Mussolini tenia cultura intel·lectual tot i que psicològicament era un talòs. El seu projecte feixista va ser seguit per un gran nombre d’ex-esquerrans, anarcosindicalistes i socialistes moderats i pels artistes d’avantguardes i intel·lectuals rancis, de cap manera comparables, en canvi, als falsos intel·lectuals que, avui dia, omplen les columnes de l’Avgiiii.

El resultat, per descomptat, va ser que el feixisme quallà allà on era natural que quallés. La traïció de l’esquerra, per la direcció de Syriza és l’origen d’allò que Franz Fanon va descriure amb el terme “dissonància cognitiva”, és a dir, la sensació dolorosa que sorgeix del conflicte entre l’experiència tangible i les creences profundament arrelades d’una persona, que sovint el porten a negar la realitat. Alguns segueixen considerant Tsipras d’esquerres, tot i que parla i actua com un home de dretes.

Un home de la dreta o d’extrema dreta?

Tsipras i el seu estat major es van unir a l’extrema dreta, ja que van acordar promoure la política memoràndica que només pot ser descrita com a extrema dreta per dos motius fonamentals. En primer lloc, perquè persegueix una transferència extrema i irreversible dels recursos i el poder de la majoria a molt pocs. I en segon lloc, perquè això no es produeix de forma democràtica. L’esclafament del NO, la forma inconstitucional en què s’adopta el memoràndum, la proclamació a corre-cuita d’eleccions, frenant qualsevol formació d’alternatives al govern i l’arribada del Gauleiter holandèsiv només són el començament. El malson de cada dia acabarà ben aviat per convèncer els més incrèduls.

D’altra banda, la reconciliació amb l’autoritarisme està profundament arrelada a Syriza. Per exemple, la resposta a la pregunta de si dos policies, autors de les noves tortures massives, seran castigats o no, mostrarà si es tractava d’una decisió política o d’una simple omissió del fet que els “us-les-farem-veure-de-tots-colors-en-tota-legalitat" van deixar que la policia de Dendais torturés anarquistes tota la nit a la caserna general de la policia d’Atenes. Per ara, tot predisposa creure que el govern de cooperació nacional permetrà la impunitat pretoriana.

Syriza governa un país que està essent destruït, en el que els mitjans de comunicació terroritzen i la policia tortura, per no parlar del filferro de pues mortal i dels camps de concentració. Però les seves similituds amb les pseudo esquerres que es crearen a l’Europa de Hitler són, per desgràcia, encara més profundes. Tenim la tendència a ometre el fet que, en els països controlats per l’Eix, el panorama polític no era monolític, també van tenir la seva “esquerra” i “dreta”, que no es van diferenciar per qüestions polítiques fonamentals, sinó per detalls com els que avui distingeixen a Tsipras dels vells partits memoràndics. Aquestes diferències van ser, entre altres coses, l’ús de símbols i un vocabulari originals de l’esquerra i la creació dins dels blocs de poder, de “comunitats memorials” amb referència a l’esquerra, a vegades inclús amb enllaç amb moviments populars i sindicats o organitzacions laborals.

Una altra similitud es refereix als aspectes totalitaris de l’ús del poder. El que ara emprèn Grècia és l’establiment d’una societat basada en l’hostilitat, amb la competència com a principal cèl·lula ideològica i element regulador, i un ésser humà nou, adaptat a la distòpia capitalista, un esclau contemporani, sense consciència personal ni exigències polítiques. Tot el que passa en la direcció d’aquest subjecte no pot ésser d’esquerres.

El que va començar com a Syriza, pot arribar a ser l’equivalent funcional del partit feixista de Mussolini. Com els feixistes italians, van muntar els seus arguments en disjuncions que sonen bé, però que no tenen sentit profund- “el memoràndum és una cosa, però el contracte de préstec n’és una altra"- i, quan la realitat va posar de manifest el seu buit, es van amagar. Avui dia, somien en aprofitar l’espai social conservador que van deixar els vells partits memoràndics, però si finalment ho aconsegueixen, com intenten, derrotar l’esquerra, es convertiran en les properes víctimes de la ‘conservació’ que ja no els necessitarà. I hauran aplanat camí per a l’altra part de l’extrema dreta, la que prefereix no ocultar-se i, a més, no es disfressa darrere del liberalisme cultural. El seu salari serà ben merescut si realment arriben a això.

1. Neologisme que fa referència a la política dels memoràndums

 





Courtesy of Directa
Source: http://bit.ly/1iGmBja
Publication date of original article: 29/10/2015
URL of this page : http://www.tlaxcala-int.org/article.asp?reference=16533

 

Tags: Grècia SYRIZA Tsipras Esquerra memoràndicaRamsay MacDonaldDe Man Pierre LavalMussolini Europa feixismeSocialdemocràcia
 

 
Print this page
Print this page
Send this page
Send this page


 All Tlaxcala pages are protected under Copyleft.